Let’s travel together.

Llengües: el reflex de les seves cultures

How do you say thank you in your language? (Com es diu gràcies en la teva llengua?)

Aquesta és una de les primeres preguntes que fem a les persones amb les que intercanviem alguna paraula quan acabem d’entrar a un país. I no és que infravalorem el seu nivell d’anglès, sinó que ho fem perquè creiem que esforçar-nos per aprendre les llengües de les ragions per les quals pedalem, és el mínim que podem fer com a viatgers, per començar a endinsar-nos en les cultures dels diferens països.

A mida que passen els dies, doncs, anem aprenent més i més paraules, sobretot aquelles que podem utilitzar més sovint com bon dia, de res, com estàs?, molt bé, el menjar està molt bo,… Però el temps que passem en un país i les circumstàncies amb les que ens trobem, també influeixen a les paraules que acabem aprenent de les diferents llengües. Per exemple, tant amb grec com amb turc, vam aprendre a dir molt fred, ja que quan vam pedalar per aquests dos països era hivern i molta gent quan ens veia el primer que deia eren aquestes dues paraules.

Però no va ser fins a Iran que ens vam adonar que algunes de les paraules que acabàvem aprenent no només eren aquelles que nosaltres necessitàvem per sobreviure o aquelles que apreníem per les circumstàncies amb les quals ens topàvem en aquell país, sinó que també apreníem alguna paraula més. Paraules que reflectien d’alguna manera la cultura d’aquell país.

Qualsevol persona que hagi estat a Turquia sabrà que l’esmorzar és l’àpat més important per als trucs. En aquest país les famílies el diumenge no surten a dinar o a sopar fora, sinó que surten a esmorzar, perquè en la seva cultura és molt important. Per aquesta raó, a Turquia vam aprendre la paraula kahvalti, que vol dir esmorzar. Una paraula que no vam aprendre en cap de les altres llengües, simplement, perquè l’esmorzar ja no era una cosa tant important.

A Iran ens va passar una cosa similar. Per tots els viatgers que han pedalat per Iran o que han viatjat per allà durant unes setmanes el que primer destaquen de les persones iranianes és la seva hospitalitat. Quan veuen un estranger els falta temps per convidar-lo a qualsevol cosa i nosaltres quan vam creuar el país amb bicicleta vam poder corroborar-ho. Quan ens veia alguna persona del país de seguida ens convidava a un té, que després d’intercanviar alguna paraula més podia acabar portant a què convidessin a dinar, a sopar o, fins i tot, a dormir. Per això vam aprendre a dir el que fonèticament s’escriuria més o menys així “beferma”. Aquest mot en català pot tenir diferents traduccions com endavant, serveix-te, aquí tens, agafa’n,… tot de paraules que fan referència a l’acció d’oferir. És a dir, en fars vam aprendre una paraula que ni tan sols existeix en la nostra pròpia llengua. I és que la nostra cultura no és tan hospitalària com ho és la cultura iraniana, tot i que la televisió, a vegades, ens vulgui fer creure tot el contrari.

Viatjant amb bicicleta, doncs, hi ha temps per a tot: per observar el paisatge, per olorar el nostre voltant, per parar i conèixer gent, aprendre la seva llengua i, també, adonar-nos d’aquests petits detalls que poden arribar a ser tan interessants!

Leave A Reply

Your email address will not be published.