Arribar a Turquia ens fa molta il·lusió, perquè entrar a aquest país també vol dir que aviat deixarem Europa enrrere i començarem a pedalar per Àsia. Després de Bòsnia i Herzegovina serà el segon país on una gran part de la població islàmica i això vol dir que ens haurem d’acostumar a sentir els càntics dels minarets.
Passem la frontera entre Grècia i Turquia acompanyats d’un cicilsta Francès. Tots tres quedem bastant parats quan un dels guardes grecs, amb gestos, ens diu que amb bicicleta no es pot creuar per aquesta frontera. Nosaltres insistim i desprès d’uns minuts ens acaben deixant passar.
El fred comença ha arribar amb molta força i quan ens llevem hi ha una fina capa de gebrada per sobre de la tenda, les bicicletes, les alforges i l’aigua de les ampolles està congelada. Per això, decidim que posem rumb al sud per trobar millors temperatures.
Anem una mica cap al Sud i deixem les bicicletes a Bandirma, al costat sud del mar Marmara. Des d’allà agafem un ferry i creuem el mar per anar a visitar Istanbul.
Quan arribem a Istanbul, també arribem a l’equador del nostre viatge. Però, a més a més, també rebem la visita dels nostres pares durant uns dies!
Feia més de trenta anys que a Turquia no es vivia un hivern tant plujós, així que en el nostre camí cap al sud, quan busquem llocs per acampar, no podem evitar que les rodes de les bicicletes quedin plenes de fang i abans de començar el dia les hem de netejar.
Hem d’aprofitar els dies que no plou per avançar. En un d’aquests dies vam pedalar per la ciutat de Bergama, coneguda per les seves ruïnes.
Durant aquests dies de fortes pluges i aprofitant les finestres de bon temps que se’ns presenten, arribem al mar Egeu, a la ciutat d’Izmir. En un dia fem 100 quilòmetres i hem de passar per carreteres principals. Quan arribem a casa de la parella que ens acull, ens porten a visitar Foça, una poblet de pescadors una mica més al nord de la ciutat.
A mida que anem arribant més al sud, les temperatures van canviant. Deguta a les plujes moltes carreteres secundàries estan enfangades, però sempre que podem intentem escapar-nos de les carreteres principals per allunyar-nos del trànsit.
A prop de la nostra ruta, però no el suficient com per arribar-hi amb bicicleta, hi ha Pamukkale, un lloc molt turístic i molt especial, ja que degut a aigües subterrànies plenes de sals minerals, s’acaben formant travertins de color blanc. Així doncs, decidim buscar un lloc on deixar les bicicletes per poder visitar Pamukkale amb transport públic.
Quan anem a Pamukkale, també profitem per visitar les ruïnes de la ciutat de Hireàpolis, perquè estan allà mateix. Amb el que portem de viatge amb bicicleta per Turquia, ens adonem de la quantitat de restes de ciutats gregues que hi ha, potser, fins i tot més que a Grècia!
Les fortes pluges, que encara ens acompanyen, han innundat molts camps i, gràcies a això, podem gaudir de paisatges com aquest.
Quan el sol surt, però, ja comença a escalfar, ja que cada vegada som més aprop del mar.
Com ja hem dit altres vegades, sempre que podem, seguim les indicacions de la gent local i, aquesta vegada, mireu quin llac més bonic que hem resseguit.
Al final del camí que donava la volta al llac, arrivem a Dalyan, un poble conegut per aquestes tombes escolpides a la paret. A Dalyan tenim la sort de coneixer un home que fa bicicletes de bambú i ens les deixa provar.
I, per fi, arribem a la costa sud de Turquia! Després d’un dia dur, qual el sol comença a baixar, arribem a dalt d’una pujada i veiem aquestes vistes.
Al sud de Turquia les temperatures no tenen res a veure amb les del nord, així que acampar torna a ser més fàcil i, a més, ho podem fer amb vistes al mar.
Recorrem la costa de Turquia entre Fethyie i Antàlia. Fethyie és una ciutat molt coneguda pel turisme britànic, perquè les platges són increïbles, com Ölüdeniz, la platja de la foto.
Arribem a Antàlia, l’última gran ciutat de costa per la que passarem. Hem gaudit molt d’aquests dies pedalant pel costat del mar, però per arribar al nostre pròxim objectiu, la Capadòcia, hem de cambiar el rumb i anar cap a l’anterior.
Per anar cap a l’interior, primer hem de superar un coll de 1825 metres i, per primera vegada en el nostre viatge, veiem neu! Per sort, la gent turca és molt hospitalària i és molt fàcil poder trobar un lloc cobert per passar la nit.
Quan les temperatures són baixes, a vegades, és pitjor baixar d’un coll que arribar a dalt, però les vistes són espectaculars.
Després d’uns dies evitant acampar a fora i després de baixar bastants metres, trobem un lloc bonic per passar la nit, abans d’arribar a Konya.
Arribem a Konya, després de superar el coll. Konya, segons la gent que ens hem anat creuant, és una de les ciutats més conservadores de Turquia i passant per davant de les mesquites ho podem corroborar, ja que estan molt més plenes que a altres ciutats.
A mida que ens anem apropant més a l’est de Turquia l’estil d’alguns edificis també van canviant, ja que en el passat aquesta part de turquia va ser conquerida per altres imperis.
Després de Konya ens dirigim cap a Aksaray i allà la noia que ens acull ens convida a anar amb ella a la vall d’Ihlara, una vall molt bonica que comença a tenir alguna forma que ens recorda a la Capadòcia.
I arribem a la Capadòcia! Aquest castell és el primer que veiem de la Capadòcia i ja ens deixa bocabadats. Com que fa una mica de fred i portem pedalant uns quants quilòmetres decidim anar cap a la casa de la família que ens acullirà.
L’endemà, com que no fa un dia gaire maco, decidim anar a visitar una de les ciutats subterrànies. Aquestes cases sembles formiguers, però a escala humana. Algunes d’aquestes ciutats tenen set pisos sota terra on hi ha magatzems, esglésies, cementiris i estàncies.
A la tarda, per sorpresa nostra, es posa a nevar. Tot i això, la família que ens acull, decideix ensenyar-nos amb cotxe alguns llocs de la capadòcia.
Com que sembla que el sol encara no té ganes de sortir, deixem per més endavant fer una ruta amb bicicleta per la Capadòcia i decidim anar a visitar el museu a l’aire lliure de Göreme. En aquest museu es poden veure moltes esglésies, ja que per la capadòcia se’n poden trobar centenars.
Després de tres dies per la Capadòcia, els núvols marxen i surt el sol. Així que aprofitem per agafar les bicicletes i perdre’ns per les valls de la Capadòcia.
Un cop ja hem recorregut la Capadòcia de punta a punta, decidim que ja és hora de marxar, tot i que no hem pogut veure els globos a causa del mal temps. Ens dirigim a Kayseri i aquí agafem un tren que ens portarà fins a Erzurum.
El paisatge a Erzurum és molt diferent. És una de les ciutats més fredes de Turquia i a finals de febrer a la nit les temperatures baixen fins a menys quinze. Però aquesta parada era necessària perquè a aquesta ciutat podem fer els tràmits necessaris perquè ens donin el visat per Iran.
Un cop ens donen el visat marxem d’Erzurum, comencem a pedalar direcció a Iran i la neu ens acompanya fins que arribem a la frontera. Sort que sempre trobem gent amb ganes d’ajudar-nos quan arriba la nit, ja que no anem suficientment preparats per dormir a fora amb aquestes temperatures.
Per sort a cada etapa del camí ens dóna paisatges per disfrutar i en aquest cas, just abans de deixar turquia enrrere i abans d’entrar a Iran, podem gaudir de pedalar al costat del mont Ararat durant uns quants quilòmetres. Quin luxe!
Ens ha agradat molt pedalar per aquest país i descobrir-lo. Ens ha sorprès molt, perquè les ciutats són súper modernes i sempre tenen parcs molt grans amb tot tipus de pistes per fer esport o llocs pels infants. La gent és molt hospitalària i en tot moment ens han ajudat en tot el que hem necessitat o més. I el menjar és espectacular. És molt fàcil trobar una gran varietat de menjar a molt bon preu, els turcs ja ens ho diuen, que en la seva cultura el menjar és molt important.
Si mai podem tornarem a aquest maravellós país, perquè encara ens queda per veure el mar Negre i també la sud-est, de la qual ens n’han parlat molt bé. Fins aviat Turquia!
