Turkmenistan és un dels països més tancats del món, per aquesta raó a l’embaixada només donen un visat de trànsit de 5 dies per travessar tot el país que en línea recta són uns 550km. Entrem, doncs, a aquest país sense saber com el creuarem, ja que pel nostre ritme de viatge fer més de 100km diaris és bastant complicat.
Entrem a Turkmenistan per la frontera de Sarakhs. Ja a la frontera veiem un canvi molt gran de la fesomia de la gent. Al nord oest d’Iran la gent ja començava a assemblar-se més als indis perquè tenien la pell més fosca. Però a Turkmenistan ens adonem que mica en mica cada vegada estem més a prop de la Xina, perquè les persones tenen la pell més clara i els ulls més axinats.
Els paisatges de Turkmenistan són molt desèrtics per això podem tornar a veure camells com al nord-est d’Iran. Però com que aquest any a plogut molt per aquesta zona han crescut algunes plantes i matolls.
Per arribar a Mery, la primera ciutat que veurem de Turkmenistan, hi ha dues carreteres. Una és més concorreguda que l’altre i això vol dir que hi ha més botigues per aconseguir aigua. L’altre, conseqüentment, és molt menys transitada i durant els primers 150km no hi ha cap botiga. Nosaltres decidim anar per la segona, perquè és més curta i també perquè és més tranquil·la.
Les carreteres estan plenes de rectes molt llargues, sort que de moment el vent s’està portant bastant bé. El que ens està fent més difícil pedalar és la calor i quan arriba el migdia descansem sota qualsevol ombra que trobem encara que sigui petita.
Aviat ens adonem perquè per aquesta carretera hi passen tan pocs cotxes. No està gens arreglada i està plena de vots. Per nosaltres ja resulta difícil pedalar per aquí i al anar amb bicicleta podem anar esquivant els forats, no ens imaginem com deu ser passar-hi amb cotxe!
La calor fa que haguem d’adaptar els nostres horaris. I això vol dir que ens hem de llevar abans que surti el sol i anar a dormir després que s’hagi post, perquè pedalar d’11 del matí a les 5 de la tarda és gairebé impossible.
Quan la calor baixa és també quan els animals surten i pedalant per Turkmenistan veiem molts animals: llangardaixos, tortugues, guilles, serps,…
A turkmenistan ens despertàvem allà les 4 del matí per posar-nos a pedalar a les 4:30 més o menys. Això vol dir que allà les 7 teníem ganes d’esmorzar i un dia aquesta parella ens va sorprendre i ens va convidar a casa seva. Ens van oferir una dutxa, esmorzar i també aigua!
La fauna de Turkmenistan no ens deixa de sorprendre i això fa que les rectes no es facin tan llargues perquè ens distreiem observant el que ens envolta.
Per primera vegada veiem una iurta. Una iurta és el tipus de casa en la qual vivien abans tots els habitants d’aquesta zona que engloba Turkmenistan, Tajikistan, Uzbekistan i Kirgizistan. Les famílies es feien aquestes cases als llocs on anàven, ja que eren nòmades.
Acampar a Turkmenistan és senzill, ja que és una país no gaire habitat i la majoria de les persones viuen al a grans ciutats.
Arribem a Mery i quedem sorpresos amb com de nova arriba a ser la ciutat. I ens fascina poder observar a la gent i sobretot els vestits que porten les dones, perquè són molt bonics.
Decidim quedar-nos un dia sencer a Mery per poder fer allò que més ens agrada, seure en un parc fins que passem desapercebuts i després observar a la gent local, per poder aprendre més sobre aquest país.
Des de Mery decidim agafar un Tren que ens travessarà uns quants quilòmetres de Turkmenistan i ens portarà fins la ciutat de Turkmenabat. Un cop arribem allà tornarem a agafar les bicicletes i acabarem de pedalar uns 30km fins arribar a Uzbekistan.
