Let’s travel together.

Sortida de Buenos Aires

La sortida més esbojarrada de Buenos Aires

La Bombonera

Després de 6 dies a Buenos Aires, a casa en Daniel, un amic que havia conegut en un viatge a Veneçuela, tocava el repte de sortir de la ciutat direcció sud. Diversa gent m’havia aconsellat que no sortís amb bicicleta, que era perillós, no només per un possible atracament, sinó pel volum de transit que hi ha a tota la província de Buenos Aires. Així que vaig decidir sortir amb transport públic, volia allunyar-me d’aquell caos i que hem deixessin al mig de la pampa, al mig del no res. El meu primer intent va ser anar a preguntar a l’estació de tren, m’havien explicat que fa temps carregaves la bicicleta al tren i sense cap problema et deixaven viatjar. Doncs, actualment, no és així, com a mínim amb el tren que va cap a Bahía Blanca. Sí que et deixen en el tren que va al Tigre o el que va a la Plata, però a mi no m’interessaven, perquè em deixaven molt a prop. Vaig anar a l’estació de tren de “Constitución”, allà vaig preguntar pels trens a Bahía Blanca i pel fet de portar bicicleta, em van dir que només la podria portar si la desmuntava tota i la posava dins una caixa. Ufff quin mal de cap per sortir d’una ciutat! Opció descartada.

Vaig tornar a casa en Daniel i, pel camí, vaig pensar que feia dies una parella de viatgers a Uruguay, em van explicar que existia una pàgina de Facebook que connectava viatgers amb camioners. Era un intercanvi: el viatger aprofitava la bondat del camioner per viatjar amb ell i avançar en el seu viatge de forma gratuïta i, a canvi, el camioner obtenia companyia per fer més entretingudes les llargues hores que es passen sobre el camió en aquesta gran Argentina. Només arribar a casa en Daniel, vaig escriure a aquesta pàgina anomenada “viajar causa adicción”. Per la meva sorpresa, al cap d’unes hores ja m’havien contestat dient-me que estava de sort perquè l’endemà sortia un camioner que carregava cotxes a la Ford i hem podia portar a mi i a la meva bicicleta!  Això sí, no hem passaria el número del camioner fins que ho tinguéssim tot lligat i, mentrestant, ell faria de connexió entre el camioner i jo. L’altre punt que hem va dir era que aquest camioner sortia de Buenos Aires, però que pararia un parell de dies a un poble a uns 180km al sud anomenat Saladillo. Jo estava tant content que tot m’anava bé.

Així que ja vaig començar a buscar casa a couchsurfing (plataforma d’intercanvi de cases). La sort seguia de part meva, amb pocs minuts ja em va contestar en Roberto, un home de Saladillo que hem deixava quedar a casa seva dos dies. Així el camioner podia visitar la seva família i després seguiríem cap el sud.

A la nit, quan va arribar en Daniel li vaig explicar tota la aventura i vaig començar a preparar tot el meu equipatge perquè de bon matí ja volia estar apunt per esperar la trucada que hem diria que ja podia anar cap a la fàbrica Ford.

El matí em vaig llevar amb molta energia i amb ganes de sortir de la capital. Vaig esmorzar i hem vaig assentar davant internet esperant la confirmació que ja podia sortir. Estava sol a casa i les hores anaven passant. Cap a les 11h encara no m’havien dit res i ja una miqueta nerviós els vaig escriure jo, de seguida hem van contestar dient que encara no sabien res, que un miqueta de paciència. Vaig seguir esperant i de cop ja eren les 4 de la tarda i encara no sabia res. Hem vaig desanimar, tot era massa bonic perquè anés bé. Vaig decidir insistir i vaig tornar a escriure i hem van contestar que el camioner ja estava a la Ford, però que no sabia a l’hora que li carregarien el camió, que si volia podia anar a la Ford i esperar a fora. Vaig estar pensant i era una bogeria anar a una zona industrial a les afores de Buenos Aires a esperar a fora una fàbrica un camioner, amb la gran possibilitat que es fes de nit. Em jugava quedar sol amb totes les meves pertinences i exposat a la nit de les afores de Buenos Aires. Així que vaig decidir buscar-me la vida i li vaig dir que comuniqués al camioner que ja ens trobaríem a Saladillo. Tenia dos dies per arribar a Saladillo per enganxar el camió que hem portaria cap a Bahia Blanca.

Aquell mateix moment em va venir al cap la possibilitat d’anar amb bus. Així que vaig mirar el Google Maps com arribar a l’estació de busos el retiro, vaig recollir totes les meves coses, vaig sortir el carrer i vaig muntar les alforges a la bicicleta. Després de 35 minuts pel mig del trànsit infernal de Buenos Aires, carregat com un burro, vaig arribar sa i estalvi a la estació de busos. Vaig buscar la finestreta dels busos que anaven a Saladillo i quant vaig demanar per carregar la bicicleta hem van dir que no. Em van fer anar amunt i avall, ves a parlar amb aquell, amb l’altre… Amb una sensació de ràbia i impotència vaig decidir que anul·lava la meva sortida de Buenos Aires, que tornava a casa del meu amic i que demà ja seria un altre dia. Aprofitant el wifi de l’estació, vaig enviar un WhatsApp a en Daniel, explicant-li que tornava cap a casa, que no havia tingut èxit. Vaig tornar a sortir a l’infern dels carrers del microcentro. Esquivant cotxes vaig començar a pujar direcció avinguda 9 de Julio, una de les avingudes més grans del món, que en alguns trams arriba tenir 14 carrils per cotxes i dos per busos. Sortint de la 9 de Julio direcció sud, vaig decidir passar per un carrer estret, d’un sol carril. No coneixia aquell carrer però la direcció era bona. Vaig començar a pujar per aquell carrer, quan de cop sento una veu que crida: Busquets, Busquets!!! Jo no en vaig fer cas i vaig seguir. Torno a sentir ara més fort la veu cridant: Busquets, Busquets!!! Em giro i m’estava seguint un home tot corrent darrera la meva bicicleta. Em pregunta:

–Vos sos Busquets?

–Si, Eduard Malet Busquets.

–Soy el couchsurfing de Saladillo –hem va respondre amb un somriure a la cara.

–Eres Roberto?

–I tu que haces acà, no tendrias que estar cerca de Saladallio donde hemos quedado esta noche?

Li vaig explicar que no havia pogut sortir de la ciutat amb transport públic, que havia anat a la estació de tren, de bus… De cop l’home que anava amb el seu fill i la seva filla, va dir que el seu cotxe era prou gran i que només treien la roda de la bicicleta la podíem posar a dins i ell hem portaria cap a Saladillo. El cap de 10 minuts ja estàvem dins el cotxe sortint de Buenos Aires. Tots quatre flipant del que acabava de passar: que coincidíssim en un carrer petit d’aquell monstre de ciutat. Encara avui quan i penso al·lucino.

Tot sortint de la capital no hem vaig poder evitar preguntar que feien ells en aquell carrer de la capital. Resulta que el seu fill, aquell mateix dia, havia caigut amb bicicleta i s’havia trencat el braç i la seva mútua els havia enviat a Buenos Aires. Un cop a dins la sala d’espera, en Roberto amb el seu mòbil, va ensenyar al seu fill les meves fotos del viatge i li explicava que jo aniria a dormir un parell de dies a casa seva. Un cop van acabar la consulta i li van enguixar el braç, van sortir a fora i en aquell precís moment passava jo amb la bicicleta. Es van mirar i van dir: es el ciclista que viene a casa!! No recordaven el meu nom, però sí el meu segon cognom, perquè hi ha un jugador al Barça que és diu Sergio Busquets. Així que tot cridant: Busquets, Busquets, em van fer parar i, finalment, vaig poder deixar enrere la ciutat que mai no descansa, la capital d’Argentina.

familia Saladillo

Encara estic impressionat d’aquesta història. De la sort, la coincidència,… Aquestes coses no passen si et quedes al sofà de casa.

Un cop a Saladillo vaig enviar un watts al meu amic de Buenos Aires, explicant-li la història de la meva sortida de Buenos Aires. Després de dos dies a casa en Roberto, descansant, menjant pizza i posant a punt la bicicleta, vaig trobar-me amb el camioner, a qui per fi li vaig poder posar cara i nom, ell era en Daniel, ja havia vist a la seva família i ja podíem anar cap el sud. En Daniel hem va dir que sort que no havia anat a la Ford, perquè no li van carregar el camió fins les 3 de la nit i que els carrers d’aquella zona industrial no eren gota segurs per voltar per allà aquelles hores.

camion Daniel

camion Daniel

Doncs el final la història va acabar bé i sempre quedarà com una bona anècdota del viatge, per explicar. Sovint els moments difícils son els que després més recordes. Un cop a Rio Colorado vaig baixar del camió d’en Daniel, hem vaig acomiadar d’ell i vaig tornar a pedalar per seguir el meu viatge direcció a Ushuaia.

rio colorado bicicleta

You might also like
5 Comments
  1. Anna Villacrosa Cullell says

    Molt interessant!

  2. Bette says

    Do you have any kind of tips for creating posts? That’s
    where I always battle as well as I simply wind
    up staring empty screen for very long time.

    1. 360graus says

      We haven’t actually written many posts. However, most of our ideas, we have them when we are on the road cycling. Then we try to write them roughly on a notebook, this way we don’t forget the idea and when we find the time we type a first draft on our computer. We are no experts and we think that if we didn’t move, we wouldn’t have any ideas and we would up staring in the empty screen for hours and hours. We hope that we helped you and good luck!

  3. here says

    It works very well for me

  4. Edward says

    Thanks for the terrific manual

Leave A Reply

Your email address will not be published.