Let’s travel together.

No era una persona atlètica

Hola! Em dic Montserrat i no sóc una persona atlètica.

Abans, així és com em presentava quan coneixia alguna persona nova i anàvem a fer algun tipus d’activitat física. Tenia la necessitat de dir aquestes paraules perquè la gent ja sabés amb el què es trobaria i així jo estava més tranquil·la. Per a mi, el fet de no ser atlètica em definia tant o més que el fet de ser una persona.

No se en quin moment de la vida, jo, amb l’ajuda del meu entorn em vaig posar aquesta etiqueta, que porto arrossegant des dels cinc anys, perquè sempre quedava última a les curses de cros. Aquesta idea em va acompanyar durant tota l’adolescència, durant la qual vaig haver de lluitar per aconseguir aprovar educació física i va estar molt present en la meva vida fins ara, que tinc 24 anys.

No us podeu arribar a imaginar la de vegades que jo i el món em recordaven que no era atlètica. Si amb les amigues fèiem alguna fita esportiva important, la professora d’educació física, de la única noia que tenia dubtes que fos veritat era de mi. Si deia que tenia ganes d’aprofitar els caps de setmana per anar a fer caminades a la muntanya, també sentia la gent dir: tu? Si no aguantes res! I així és com va anar agafant forma i força la idea que jo no era atlètica, de la qual la principal precursora era jo mateixa.

Per sort a la nostra vida van entrant i sortint persones. I cada vegada que n’entra una de nova és una oportunitat més que ens dóna la vida de presentar-nos d’una manera diferent, de ser una altra versió de nosaltres mateixos. A més, aquestes persones ens solen veure amb uns ulls diferents, perquè no coneixen res de nosaltres ni del nostre passat i, pot ser, que ens puguin ajudar a desmentir aquelles creences que tenim sobre nosaltres mateixos, que poden no ser certes i, així, podem decidir que deixin de definir-nos.

Així doncs, després de vint anys convivint amb aquesta creença, una persona nova va entrar en la meva vida. Una persona que per primera vegades des de feia molt de temps va qüestionar i posar en dubte aquesta creença que tenia tan arrelada.

-Qui diu que no ets atlètica?

I jo de seguida, convençuda com estava, vaig començar a dir-li totes aquelles raons que tenia integrades dins del meu cap, per també acabar convencent-lo. Però malgrat els meus esforços, no vaig tenir èxit i vam decidir anar a caminar i escalar junts. Jo per dins vaig pensar, ara sí que el convenceré, perquè segur que ho podrà comprovar ell mateix.

Crec que la raó per la qual m’esforçava tant en convèncer les altres persones és perquè no ser atlètica formava part de la meva identitat.

Així que disposada a convèncer-lo, vaig acabar convencent-me a mi del contrari. Cada vegada que feia alguna cosa per demostrar-li com era, més veia jo, que realment tampoc no era tant dolenta en els esports com em pensava. Segurament, no seré mai una esportista d’elit, però això tampoc vol dir que fos una persona gens atlètica.

Mentre, mica en mica, anava canviant i reconstruint la meva identitat, aquesta persona em va proposar anar de viatge amb bicicleta, ni més ni menys que anar de Catalunya a l’Àsia central, punts entre els quals hi ha uns 10.000 quilòmetres.

I, sí, estava començant a corregir aquella creença, però encara no em veia capaç d’embarcar-me en un repte d’aquelles dimensions. Tot i això, després de deu anys sense agafar una bicicleta, –i no exagero– em vaig posar a entrenar, convençuda, però, que no faria aquell viatge. No obstant, les ganes i la motivació eren tant fortes que gràcies a elles vaig continuar agafant la bicicleta, per agafar més pràctica i, el que és més important, confiança en mi mateixa. Al cap d’uns dos mesos, doncs, em vaig tirar a la piscina i vaig decidir marxar de viatge i formar part d’aquella gran aventura.

Ja us podeu imaginar què van dir algunes persones del meu voltant, oi? “Tu? Ja t’ho has pensat bé? Hauràs d’anar cada dia amb bicicleta! No passaràs dels pirineus!

El més trist i absurd de tot, és que tot i haver pres la decisió de marxar, encara no acabava de creure en mi mateixa. Perquè aquella creença estava molt arrelada. I, per més increïble que pugui semblar, no va ser fins que vaig arribar a Dubrovnik que no vaig aconseguir treure aquella idea del meu cap. I per què Dubrovnik?

Abans de començar el viatge em vaig marcar un objectiu. Com a mínim havia d’arribar a Dubrovnik i allà podria decidir si abandonava, perquè el cansament no em deixava gaudir del viatge, o si, pel contrari, volia seguir endavant. Aquest objectiu pot semblar ambiciós, però el primer mes de viatge amb bicicleta estava cantat que seria dur, que em costaria i que em cansaria. I, no pas perquè jo no fos atlètica, sinó perquè seria dur per a qualsevol persona, perquè havia d’agafar el ritme de pedalar 60 quilòmetres cada dia.

És per aquesta raó que arribar a Dubrovnik va suposar un abans i un després del que jo pensava sobre mi mateixa. Perquè, al contrari del que havia pensat, un cop hi vaig arribar vaig veure que estava plena d’energia, amb ganes de continuar i d’arribar fins al final.  

Veure que havia set capaç d’arribar fins allà, una cosa que mai m’hauria imaginat i, que si no hagués sigut per aquells ulls que em van mirar diferent, mai no hauria fet, em va fer sentir melancolia.

Quantes coses havia deixat de fer per creure que no era atlètica? Quantes experiències m’havia perdut autoconvencent-me que jo no podia? La resposta a aquestes preguntes mai no la sabré, però això tampoc és important, perquè no ho puc canviar. El més important és que a partir d’ara ja no tinc aquesta creença i, que per tant, ara no em privaré d’emprendre noves aventures.

Tenia ganes de compartir aquesta part de mi, perquè això es pot aplicar a moltes altres situacions. Tots tenim creences sobre nosaltres mateixos amb les quals convivim dia rere dia com: no soc bona amb les llengües, no soc creativa, soc molt desordenada,… Moltes vegades pensem que ens defineixen, però, la veritat, és que moltes d’elles les podem arribar a canviar. Molt probablement, mai arribarem a ser els millors atletes, pintors o lingüistes, però això no vol dir que no ho puguem aconseguir. Així que us animo a mirar al vostre interior per trobar aquelles creences que us priven de fer alguna cosa i que intenteu canviar-les!  

You might also like

Leave A Reply

Your email address will not be published.