Tajikistan amb bicicleta

Creuem la frontera entre Uzbekistan i Tajikistan i el mateix dia arribem a la seva capital, Dushanbe. Allà ens allotgem a un hostal molt popular entre ciclistes que van a recòrrer les muntanyes del Pamir. Nosaltres decidim passar-hi dues nits, així tenim temps d’intercanviar experiències amb atres viatgers i també podem arreglar un parell de coses que no acaben de funcionar bé. A més, sabem que un cop siguem al mig dels Pamirs si alguna cosa se’ns espatlla no serà tan facil de resoldre.

Per recórrer les muntanyes del Pamir hi ha tres rutes diferents i quan arribem a l’hostal encara no sabem quina fer. Allà seguint concells d’altres cicloviatgers prenem la decisió de travessar aquelles muntanyes per la vall del riu Bartang.

Sortim de Dushambe amb les piles carregades i només uns quilòmetres enllà de la ciutat, els paisatges ja ens comencen a deixar parats.

Anem seguint un riu, però el terreny no deixa de pujar i baixar tota la estona. És com si ens vulgués advertir del què vindrà després.

Acampar es torna molt senzill, qualsevol lloc és bo. La gent de la zona està super acostumada a veure aquest estil de viatgers i no posen mai cap problema.

El nostre ritme de pedalar, en aquest país, canvia per complert. El terreny és molt muntanyós i les carreteres no estan en gaire bon estat així que agafem un ritme que ens permet avançar, però també disfrutar del paisatge. I, per suposat, sempre tenim temps de parar i ajudar a un nen que està tenint problemes amb la seva bicicleta.

La gent del Pamir és encantadora. Tots els nens ens saluden amb un somriure als llavis. I la gent més gran a vegades ens ofereix ous, pa o altres aliments que saben que ens poden anar bé, sense esperar res a canvi.

Tot i semblar impossible, a cada revolt el paisatge es torna més bonic. I amb aquestes vistes no podem resistir l’oportunitat de muntar el campament una mica més aviat. Deixant així els últims metres de desnivell per acabar de conquerir el primer gran pas del Pamir l’endemà.

I arribem al cim. El més alt que havíem fet en aquell moment, però les muntanyes del Pamir encara arriben més a munt, així que sabem que aquell rècord el superarem relativament aviat.

Amb el primer pas de muntanya aconseguit, comença, per a nosaltres, la segona etapa del Pamir. Durant una setmaneta pedalem al costat del riu que separa Tajikistan d’Afganistan i de tant en tant podem veure homes i dones afganesos fen el seu dia a dia. Alguns nens, fins i tot, també criden i ens saluden.

Preguntem a la gent si mai han travessat el riu i sempre amb els ulls ben oberts ens contesten que no, que mai ho han fet.

Un dia fins i tot uns soldats de Tajikistan ens fan desmontar el campament, perquè segons ells estàvem massa a prop del riu i des de l’altre costat ens podrien tirar una bomba.

Nosaltres, però, no podem treure els ulls de l’altre costat. I ens imaginem com de diferent pot ser la vida d’una persona que hagi nascut a una banda o l’altra del riu.

I després de seguir durant uns dies el riu que separa Tajikistan d’Afganistan, vam començar a tirar més cap a l’interior del país per la ruta que resegueix el riu Bartang. I què dir d’aquesta carretera? Doncs que si a l’Edu li haguéssin donat aquesta màquina ja les hauria arreglat ell mateix!

Però com que l’estat de les carreteres no depèn de nosaltres, al llarg duns 280 quilòmetres ens toca pedalar per tot tipus de camins: de roques, de sorra,…

I a vegades, fins i tot, els camins desapareixen i toca mullar-se els peus i travessar algun riu.

Però els paisatges no desepcionen i fan que tot l’esforç valgui la pena. Mirem on mirem hi ha muntanyes impresionants!

I a vegades toca empenyar les bicicletes perquè les pendents són molt dretes. Que difícil és empenyar unes bicicletes que pesen uns 45 quilògrams quan estem a 4.000 metres d’altitud!

La gent d’aquesta vall és encantadora. Sempre que ho vam necessitar ens van ajudar i vam poder compartir estones amb tots ells. Fins i tot, una família ens va acollir a casa seva mentre la Montserrat es recuperava d’un virus a la panxa.

Però arriba un moment en què deixen d’haver-hi pobles perquè ens apropem al plateau de la Pamir que es troba als 4.000 metres i allà no hi viu ningú.

Cap dels dos havia estat mai en un lloc tan solitari i tan bonic al mateix temps.

Les úniques persones que trobàvem per aquelles muntanyes eren altres cicloviatgers i amb qui intercanviàvem algunes anècdotes abans de continuar pedalant en la nostra direcció.

I després d’una setmana pedalant per camins de sorra, ens retrobem amb l’asfalt! Que d’alguna manera comença a indicar el final del nostre pas per aquestes increïbles muntanyes.

I arribem a la frontera entre Tajikistan i Kirguizistan. I aquí és inevitable fer balanç i recordar els dies pedalats pel Pamir que quedaran gravats en la nostra memòria per sempre.