Albània amb bicicleta

Albània és un país al qual teníem moltes ganes d’arribar. Abans de començar el nostre viatge n’havíem sentit a parlar molt, tant coses bones com dolentes. Alguns viatgers deien que no era un bon lloc per anar amb bicicleta perquè hi havia molts gossos abandonats, en canvi d’altres deien que era un país encantador. Així que teníem ganes de poder passar-hi per poder comprovar si era veritat el que ens havien dit.

Vam entrar a Albània per la part més rural. Un contrast molt gran comparat amb les platges de Montenegro que havíem deixat enrera. Tota la gent dels pobles ens va rebre amb un somriure i sempre ens saludaven per allà on passàvem. I, afortunadament, no vam tenir cap problema amb els gossos de carrer.

Trobar un lloc per acampar es torna molt més fàcil. El nord d’Albània és bastant planer i està plè de prats on podem posar la tenda.

Després de pedalar per zones molt rurals, ens sorpèn veure el bullici de les grans ciutats.

Les bicicletes desperten la curiositat de la gent que passa pel nostre costat. D’aquesta manera sempre coneixem gent nova.

A mida que el sol es pon es comencen a sentir el lladruc de més gossos. A la nit, a vegades, els sentim passar a prop de la tenda, però sempre acaben passant de llarg.

Arribem a Tirana, la capital d’Albània on encara hi ha molts símbols de l’època comunista i on la gent encara la té molt present.

Fem un walking tour  a la ciutat de Tirana per poder aprendre més sobre la seva història.

Sortim de tirana una ciutat amb molt de trànsit amb ganes de passar per llocs més tranquils. Així que sense voler-ho acabem passant per un camí de sorra, pel qual hem d’ampènyer les bicicletes un bon tros.

Al passar per aquestes zones ens dona la sensació que aquesta gent viu igual que fa cent anys. Sembla que no hagin notat ni el pas del comunisme ni l’arribada del capitalisme.

Ens sorpèn veure pastores i pastors de galls d’indi, però en aquesta zona n’hi ha molts!

Passem per camins tan remots, que durant uns quants quilòmetres només ens creuem amb altres persones que van amb burros.

Trobem el lloc ideal per passar la nit abans d’encarar un port de muntanya de 1.000 metres de desnivell.

Parar per esmorzar és un dels nostres petits plaers del dia a dia. Aquest moment encara l’apreciem estant a mig fer de pujar al coll de Llogara.

El premi després de superar 1.000 metres de desnivell són aquestes vistes.

Per tot Albània es poden anar trobant búnquers de l’època comunista.

Després de pujar, toca baixar. I quina baixada!

Tota la gent ens diu que la costa sud d’Albània és la part més bonica del país i, mica en mica, anem descobrint perquè.

Resseguim la costa albanesa seguint una carretera que uneix els pobles de la costa amb els de la muntanya i al llarg d’aquesta carretera podem veure platges com aquesta.

El temps no ens acaba d’acompanyar, però amb la càmara sempre es poden capturar afectes com aquest.

Per catalunya ja no queden platges així, on l’únic que hi ha darrere l’aigua són camps i més camps.

Els búnquers són com els carlets, allà on en trobes un, segur que en trobes més, perquè els connectaven per sota.

Arribant al final d’aquest país que tant ens ha donat.

Albània no ens ha deixat indiferents. És un país molt canviant, la part del nord és una zona molt rural i molt relaxada, on mai no fèiem nosa als cotxes, perquè ja estan acostumats a esquivar vaques, xais i cabres diàriament. La part contrasta molt amb l’area central on s’hi concentren les tres ciutats més grans. Aquí els conductors no tenen tanta paciència i, per això intentem passar per carreteres secundàries. I, per últim, la part més al sud ja comença a tenir tocs grecs i el paisatge en general, les valls i les muntanyes són precioses.